Mentre estic en plena feina
davant de la vitroceràmica
a punt d'enllestir el sopar,
sento de cop,
com qui recorda,
una mà que em toca el cul.

I em giro:
tu dorms.
Que no se'n parli més.

Abans, però, engego els walkies,
et tapo els peus per si de cas,
despenjo el telèfon
                 i el whatsapp,
miro què li queda a la rentadora,
i calculo el moment precís
en què m'hauré centrifugat
tot allò que està per fer.

I quan vaig per obrir l'armari
i buscar aquell tanga prodigiós
i dir-li: "Ei, que és ara o mai,
aquí mateix, a sobre el marbre
– aparta el túrmix, compte no et cremis –",
i sentir el seu alè impúdic
com l'oli que bull entre els bunyols,
t'avances tu amb un crit de guerra
que deixa clar que avui de nou
ens haurem de conformar
amb l'escalfor residual.