Pots buidar la boca
o deixar-la ben plena.
Com la lluna que creix i decreix,
així la nostra fantasia
al límit de l'esòfag.

He posat un pluviòmetre al balcó,
l'aigua en surt bruta.
Me la bec sense fer ganyotes
que delatin manies,
o desagraïment:
massa soferta que soc.
Sembla que no n'aprengui.

Estic temptada de forrar
les tasses, les taules, els testos,
només coses que s'anomenin amb la te,
per escoltar la metralleta,
per visionar la creu.
Forrar taques, tampons, tarot,
amb frases cèlebres i d'autoajuda.
Sembla que no n'aprengui.

I torna a aparèixer:
un algú que vol i dol
quan arrelen la data i el lloc
–n'hem prohibit la paraula "cita"–.
I torna a desaparèixer.

Encabat,
–acabant-se abans de començar
o la fantasia és ja un inici?–
podria buidar la boca
i manifestar totes les cales
que volia recórrer amb tu.
Podria la boca deixar plena
i ennuegar-me de quilos de sorra
barrejats amb trossos de vidre i burilles.
Però els que parlen
una vegada més
són els dits,
decebuts,
sols a casa,
evocant Dibutade
sobre la pantalla trencada.