I quan tot s’haurà enfosquit
de les meves sabatetes vermelles
en restarà el crit esgarrifós.
Sense edat,
des de temps infinit caminen
en cada precipici de consciència.
Des d’Auschwitz
a la llum apagada de Kabul
des de la presó de Gaza
a la plaça d’Istanbul
i al mirament que ja no és.
Fugit de tota humanitat
ara és foscor morta
que com fera mai sadollada
perpetua arreu
el compte de dies perforats
cítares mudes
llocs avortats
estirps de no-res.

Comença a clarejar a les terres de l’Àvia...
però per què setanta vegades set
he travessat
les fronteres de l’infern
per tornar a casa
i pintar de vermell
bancs i pobles?

Del color de la sang
ma germana continua
cantant el nostre cant fúnebre.

(Traducció d’Adrià Martín).