Agafa’m les mans, acaricia-les
seguint la línia de la vida i potser
podràs ­sentir-hi la falç
i el martell amb tots els claus
plantats a la carn dels dies. Potser
podràs comptar-hi els maons
amb què m’he construït el demà,
i els cargols enroscats, i els regles
i les escaires, i les tecles premudes amb tots
els bits i els bytes que hi havia a dins.
Agafa’m les mans i ausculta-les, potser
podràs trobar-hi la fressa
de les pàgines dels llibres llegits, d’aquells
escrits, el perfum
dels versos i dels vins que destil·lo
pensant en qui en aquell moment estimo.
Agafa’m les mans, furga-hi,
qui sap si en les arrugues distingiràs
la càlida olor terrossenca de les
del pare amb tots els humors
i els sabers agrumollats pel temps.
Agafa’m les mans i mossega-les,
en la mel de les meves melmelades
tastaràs el sol que robo
a la polpa de l’estiu, agafa-les
i esgarrapa-les de ràbia, pega’ls
per totes les traïcions, per les encaixades
indiferents, per les tantes
vegades que han romàs immòbils, però si us plau,
no n’oblidis les carícies...

(Traducció d’Adrià Martín).