Si forma pot tenir l’ànima, la forma
de la meva és un arbre
de pedra fosca amb un grapat
de fulles tremoloses
en la llum olorosa
de rosada, fosa en un cel
que al matí
és tan clara que sembla que es begui.

O és en aquelles verdes
lumbars que com algunes carns
sota els meus dits àvids
suaus en l’aigua s’enfonsen,
on la còlera a vegades trenca
en escuma entre les roques, i crits
de gavines
s’aboquen a l’estesa
blava, deserta com els cors
vidus dels batecs d’amor.

Si forma pot tenir l’ànima, la forma
de la meva és un arbre
encès a la posta de sol amb un grapat
de teules embriagues, que sembla
que es mirin les flames magres de les veles
i a vegades la nou blancosa
d’un vaixell a la deriva
a l’horitzó, mentre el sol
llança una xarxa d’or
i llum i la retira
apagant-se rere l’Asinara.

(Traducció d’Adrià Martín).