Cau lleuger com son de criatura
el vespre sobre el mar, acariciant
la pau deixada per l’última
ansiosa brasa d’estiu.
Ja es distingeixen per l’aire de la tardor
clarors, i brunzits tebis
que pugen del mar
en un riu escumós d’herbes i sal.
Veus, xiuxiuejos, sospirs robats
als silencis reobren
ferides a la memòria, gotegen
records, desperten nostàlgies tallants
no sols pel temps
passat com vent apressat.
No, és fàcil despatxar-ho
així, absolent-nos
d’haver davallat
sobre aquesta terra sense fer-hi
prou per millorar-la
o no deixant empremtes
evidents del nostre pas.
Des de dalt d’aquest vespre cansat
en silenci em miro el dia
que s’allunya, immòbil esperit
en vetlla com les roques al voltant
del meu escull, sentint
músiques i sons que surten de l’entranya
més amagada, el cor retruca, s’esquerda,
s’extenua, no som més
que el passat que ens habita a dins.

(Traducció d’Adrià Martín).