Tinc el cel d’agost a les mans 
quan et toco, 
l’impossible en la presència 
del teu cos càlid abraçant 
la meva urgència d’existir: 

empenyo els dies 
—estúpida remor 
d’una expressió a mig fer— 
cap a l’horitzó d’un 
més enllà. 

Fins que —tot just— 
saber-se a casa 
travessa tota norma, 
destruint-la. Pertànyer és 
tenir un cos 
a on tornar.