El temps remoreja en l'arbre
que afona arrels de malaquita
en un univers sense rostre.
La mirada interior
descriu l'essència del món
i, més enllà de la llengua,
desgrana un alfabet d'ombres.
Cada gota de resina
és essència i perfum,
llum del pi que la mar crida.
Som un miratge perdut
en un estuari astral
invocant un nou llenguatge.
El poema sempre ens demana
atrapar l'infinit.