m'agrada treure't la roba, 
desfilar avall, inclinar-me
cap al teu cul i perdre-m'hi:
anells a la llengua,
emboscada profunda,
revelació dels recintes.
excavo en l'instint insomne.

ara que no tinc ulls
sinó el tacte de la llengua,
blocat entre les teves natges,
penso si no puc arribar també
al borrissol del teu cor
i fer-li pessigolles:
el soldat es vol enamorar.

imposa'm la teva llei,
fes-me lloc al teu reialme.

i quan arribi a l'últim reducte,
quan llepi les flames
que bombegen el teu cor
i habiti la teva pell,
quan els nostres microbis
hagin traspassat la darrera isoglossa,
penso si no podrem respirar un mateix silenci.

veure el cel d'un mar en combustió
o potser veure't cada dia.
em dictamino a mi mateix
que no em queda renúncia,
que no saber dir per què
em justifica el gest salvatge
de voler-te menjar la parla.

imposa'm el teu futur,
fes-me lloc al teu dolor.

que neixin fruits i camins
que em portin cap a tu.
que la creu que dus penjada
rosegui els viaranys inescrutables
per fer-ho tot més fàcil.
l'amor treballa els terrenys més àrids.

imposa'm el teu futur,
fes-me lloc al teu reialme.