Ets al fons del passadís on a migdia
les ombres fan sortir la foscor de la nit
deixant un traç de llum de pols que s'aixeca cap al sostre
i es desfà entre la foscor de les motllures polides pels anys
i per les fulles estantisses del magraner.
No fa molts anys que ets al fons del passadís,
amagat, sense soroll, sense anomenar les hores
que ara passen per altres racons de les cambres buides.

Cavall amarrat a les cadires i al prestatge dels llibres vells,
no pots sortir del racó desendreçat
que és el que ets des que et van portar aquí
i aquí et van deixar sense saber que algú et trauria
d'una solitud tan aspra.
Un déu immòbil és un déu assedegat
que ve de lluny i cerca l'aigua quieta,
la claredat i el fred, la densitat
i la transparència d'assadollar el desig.

[...].