poema d'agost

Quan m'encaro al camp no veig altra cosa
que un reflex que perfila el rostollar
gloriós que campeja la claror.
Miro el blau i cueja la distància
com si el trau fos el límit que enjugona
el morent i projecta nova llosa.
Amb l'ona d'una barca revinguda
al mar calmat de mi, tan emblavit
com res, escric un àuric testament
perquè s'obri la platja i acaroni
la llum sorpresa de l'esclat en obres.
No busqueu el meu nom en la superfície;
toqueu fons i alçareu la cerimònia.
Irremeiable i fastuós, soc jo
qui umbilica el cordó de la paraula
i estiueja el gest: mar en floc que encén la
flama i estreny el nus del poema.