S'apropen dues fluctuacions
en moviment
i fan el traç més dens del que és,
alta Babel, aquella torre de llargs mots
que separa en regal
les virtuts dels humans. És un tambor
que sona amb veu a la rodona
i caure del fraseig
òptim enceta la progressió del
llamp miraculós.

¿Com destorbar l'insomni
de les estrelles i no embrutar els dits?
¿I si l'espai ens diu que som nosaltres
el lloc per entretant
de l'esvalot, Amiga de defensa,
fibra en cant que en tocar
el tall perdut d'Horaci,
de la flòrula, puges amunt de la sàlvia
els noms en forma d'encert i aigua?
Quanta blavor oberta en vil.
Mirada, a banda i banda de l'edat,
que llesca els arenals
i vetlla a vent i sol
el blau-bandera de l'edat.

És saviesa fer el camí
abans que dir la veritat,
i no em neguis que el mar
que nedes té el blau moll
dins la moguda sang del temps en deute:
mai no clami allò que ens perd
si les idees roden
en les petges dels mots,
en la injúria força de Sensibilitat.

De tant mirar la cara
esculpida pels astres,
van aixecant les alenades,
la llum prima entre boques que atalaien
els vectors ascendents,
la paraula-escaló,
i l'alt desig que inunda l'eixutesa
del tel i el paladar,
el vi indomable
que embriaga, amb fibló vessat de goig,
la set de l'Absolut.