És ample el cel damunt de l'oceà
i l'esquitxa un gavadal d'estrelles.
L'aigua remoreja, púdica, sota la quilla.
El capità ha apagat el llum de la cabina
perquè res no confongui el sortilegi.
L'embriaga sentir-se com l'heroi
d'una novel·la èpica i, alhora,
l'aclapara la consciència de la petitesa.
Li semblen esvair-se les mesures
de l'espai i del temps, del son i de la vetlla,
i li llisca una llàgrima per la barba serrada.
Ell encara no ho sap, però anys a venir,
arraulit vora el foc, a la casa d'Ostende,
l'assaltarà un calfred en recordar-ho
i aprendrà que vivim per instants com aquest.