Des d’un balcó, secretament, 
un xiquet, amb un espill, fa la rateta 
a l’abeller, a la roda que grinyola, 
a la finestra que badalla, al penell 
que giravolta, al pètal que fremeix. 
Innocent entusiasmat, tornadís 
com el garbí que gronxa cada cosa 
i llisca el món sense cremar-lo, 
refracta esguard, batec i alè 
amb una llum que no hi reté, 
que no l’encega ni l’atura: 
fumeral, colom, sabata, cirerer. 
De la grua al fanal, de l’antena al calb. 
I al toll, esllanguits, el dits bellíssims 
de l’estàtua i l’ull plorós d’un vianant.