Eren paraules, 
només paraules, 
clares paraules 
que no podran ser 
reescrites només 
amb paraules; 
res no traduirà 
els gestos aquells 
ni el goig vibrarà 
en la veu del demà. 

No fou verbal, però, la tendresa. 
No verbal fou l’espina. 
No és ara verbal la cuirassa, 
la por ni la fugida. 
No ho serà el comiat, 
el buit ni la fal·lera. 
No verbal és 
aquest silenci a brams. 
No verbal és 
aquesta mà que sentim 
i no ens toca 
perquè va travessar 
pell, cor i carn. 

No verbal serà 
la memòria tota, 
llenguatge únic 
on florirà, bell, 
el teu record. 
No pot ser verbal 
tanta absència, 
ni l’enyor, 
ni el teu nom. 

No verbal, de tan ple, 
perdrà pes el poema 
que, al rabeig del cos, 
mai no t’escriuré.