Cauen pel desglaç cassanelles en la neu, 
en el silenci del bosc cruixen com velles 
agulles d’un rellotge de cucut, com ossos 
cremant-se espeteguen, xiuxiuen, truquen 
potser a les portes de la terra, carrisquegen 
com dents a les tapes dels taüts, cendres 
i fang escuren als timpans de lliris a venir 
tot just ací on ha caigut, també, un vell guant. 
 

Poc ens dura pensar quin, dels dos, fou el perdut. 
Un cingle és la promesa, i sota aufranys ressagats 
ascendim, collim brucs roents, corms de safrà 
—capcots, vinclats, ajupits, agenollats, com qui 
a cada reverència reprèn una antiga fe i hi resa, 
a ràfegues flairem molses gebrades, rels rellents. 
A les despulles de la neu abandonem glaçades 
les petjades, descalces per a sempre de nosaltres.