La claror de la veu ha intentat convèncer
totes les llums que suren entre somni i verdors.
Imatges entelades cercant un projector
que doni vida a un cel que retalla el capvespre.

No és possible callar davant dos mots de lletra
més combatius que un film, amb actors i amb actrius
que omplen en blanc i negre els colors que no hem vist,
ni la foscor que cau, ni la blancor que vessa.

Repetirem els noms quan muden de conversa,
demà mateix potser, a la festa del món
oberta als vells encants que el cinema provoca,
amb un alè de blaus manllevats a les seques.

Pam a pam, film a film, tanmateix tot fa ull.
¿Revifarà el cinema lees clarors que no hem vist,
aquí mateix potser, finestra de la lluna?