(Desplaçament)
(I)

Pinto forats al cel i veig com cauen
els ossos dels poemes mai no escrits.
Obre la boca el dia per estendre
la longitud d'ona, sinusoidal,
periòdica pertorbació
d'una estrella quan és estimatòria.
He begut el destemps a l'altra vora
dels colors i setembre m'ha perdut
els anys per entre els murs d'un laberint
dibuixat en les mans que sempre són
obertes. És així, amb el palmellar
roent, com l'Univers es torna viu.
Tot batega en el gest i es refà el traç
enmig de la tardor. Cauen també
els astres però mai sabran la força
de l'impacte d'un vers quan, refrenós,
passa per ull i clava els impossibles
en la llança dels noms desfets a sang.
És aquesta la física del xoc.

S'ondulen tots els sexes perquè mostren
que és vermella la llum només quan fuig.