Fa anys que m’arriben correus per a una Sofia
que no som jo. Parla en portuguès, compra molta moda
a Colòmbia i Brasil i Mèxic. I flors. I viatges.
Fa dos dies vaig obrir-me un compte a Duolingo
per aprendre català de veres. Una òliba verda,
aguda i insistent, diu que li agrada «tornar-me a veure».
Aquesta que no som jo aprenia anglès dels Estats Units.
I malgrat que fa anys que ignor aquesta condició
de doble vida no viscuda, de saber d’una desconeguda
per culpa de l’inextricable camí dels servidors informàtics,
aquesta vegada vaig canviar-ne el perfil, me’l vaig fer meu, hi vaig posar un dibuixet
amb els meus cabells, els ulls semblants als meus.
Hi vaig posar el nom què em diuen a casa des de petita.
Li vaig prendre a aquella desconeguda que duu una vida que sembla
molt més còmoda i pròdiga
el seu compte i identitat per aprendre llengües jugant.
Com un canet que pixa a l’arbre d’aquell ca que mai no veu
però que sap ben bé quina olor fa, com un estat feble
i envejós que fa per quedar-se amb un turó
on només hi ha restes d’una torre.
Tanmateix, sembla que ella no feia gaire cas de l’aplicació.
I tanta sort,
perquè no suport
la idea de conquerir res.

Traducció de Fruela Fernàndez