Cou la pell llagada
d’escoltar el brunzit diari,
els sorolls ordinaris,
les converses fragmentades,
reiterades, buides de llavor.
Les veus de teixits vius i les sintètiques
s’escolen per la còclea
i fan niu a dins del crani:
un regne inhòspit
de boscos grisos i blancs.

Els decibels són en el tacte,
vibren els òrgans, els ossos,
les cèl·lules fins a rompre’s;
els acúfens desafien el silenci
i col·lapsen, endins, les vísceres oïents.
Només en resta intacte, de la pell, l’idioma:
s’estén la seva veu
dels vint als vint mil hertzs
i jo ho escolto tot.

Tot,

excepte el cos que parla.