I 
¿Quant de temps havia passat? 
En la nit, 
ofegat en la foscor de l’habitació, 
no sabia on era 
i tampoc li importava.

Recordava el so de les llàgrimes 
contra el fons d’una llauna de conserves 
tenyida de rovell; 
els laments dels detinguts apallissats, 
els braços trencats, els ossos esberlats 
i el soroll eixordador de les cel•les de Jefatura.

Pres, clos,  
mussitant poemes de Bobby Sands.

     II  
Va trencar qui més estimava, 
li va cremar les mans amb cigarretes 
i després de cridar com una bèstia ferida 
es va preguntar per què havia colpejat l’aire, 
per què havia menyspreat déu amb els artells sagnants.

El pànic era l’únic que el feia sentir-se segur, 
desconfiava de l’amor.

     III  
Sentia les balades dels maquisards 
i com un renegat, com un miserable, 
cantava rapsòdies gitanes 
mentre era el gran inquisidor.

Ella, que l’havia fet ballar dolçament, 
el perdonava i li acariciava els cabells.

Se li emboiraven els ulls amb el vi de l’economat, 
llegint notícies de fora, 
metàfores surrealistes del carrer, 
gossos que bordaven insults contra la policia.

     IV  
A Belfast tot continuava igual, 
amb el cel en ruïnes. 
Després de seixanta-dos dies, 
Thomas McIlwee havia mort a la presó de Maze, 
era el novè guerriller i el més jove. 
Milers de dones repicaven per ell, 
dones evidenciant la impotència.

Ell, que creia saber-ho tot, 
mirava la notícia del diari de reüll. 
Només blasfemava, 
sense convicció, sense pena. 

     V  
McIlwee havia plorat els poemes de Bobby Sands 
i es repetia que tenia fam d’amor 
al ritme de la música del casset: 
“Després t’he de dir que t’estimo, 
t’he de dir que no hi ha ningú per sobre teu. 
Sent el meu cor amb alegria, 
allunya el meu dolor, 
tranquil·litza els meus neguits.”

Tirat en una cantonada 
a punt de la ceguesa 
observava el món translúcid. 
Tot li repugnava, 
només pensava en ella 
i sabia que la tornaria a veure.

     VI  
El sis de maig tots els diaris del món 
informaven de la fi de la immolació de Sands, 
detingut amb les seves dues úniques possessions, 
una antologia poètica i un revòlver, 
l’ànima i l’orgull a cada mà. 
Sabia que no tornaria a sentir el sol en llibertat.

I mentre llanguia, McIlwee repetia el que havia dit Lou Reed, 
confús, pensant en Eamon de Valera: 
“La vida val la pena, però és del tot injusta.”