He obert els ulls, i tu, ànima meva, 
solitària en la nit, penetres 
el cor obscur del remotíssim llac. 
Lleu. Suaument. 
Com penetra el cos el vast llençol del mar, 
i com l'humà s'endinsa 
a la balma humida de l'amor. 
Fóra per mi, dolcíssim, el teu cant, 
més que l'oblit i la son. 
                                      La matinada 
s'endinsa, intensa, en el jardí. 
Guiada per l'única veu possible, veritable,  
de l'amor. 
La veu que emmiralla un cos en altre cos, 
i el desig de l'un en la intenció de l'altre, 
i l'ardència del mot en el de la carícia. 
Així lliures el cant a l'oculta presència, 
es conjura l'esment més profund de la nit. 
Tot és u. tot 
la mateixa cosa, penses. 
Només és l'aparença canviant. 
La nit és la mateixa i ho és també 
l'instant somort on reneix l'esment dels noms, 
l'esment de la paraula i de la llum. 
L'esment d'un vell aire suspès entre les aigües. 
És sols un lleu instant.  
Un buit en el passeig. 
La claror vacil•lant dels fanals al migdia, 
la impotència de la llum davant la claredat. 
És només l'aparença canviant, dius. El moviment  
del cos i de les aigües. 
L'aigua del riu Neckar davallant. 
No importa l'indret en què tu reposis, 
tant se val la nit i el jorn i la mirada fosca. 
Perquè més enllà del soroll i el curs dels astres, 
de la successió de llum i de tenebra; 
més enllà de la veu submergida en els llibres, 
i de les veus malversades i l'oblit, 
resta l'espai immòbil, el silenci. 
El perfecte aveniment del so i del desig 
en el sol i únic gest possible de l'amant.