Resseguir
de les teves petjades a l’arena,
la remor de les onades de fons,
la il·lusió de compartir alguna cosa.
Voluntat de fusionar-se.

Però jo sempre, panteixant, vaig 
dues passes enrera de tu
i la meva mà es tanca al buit:
te m’escapes.

Algún dia em clavaré
de genolls al terra i cridaré.
Enarboraré unes tisores
de dur feminisme esmolades
i d’una revolada tallaré 
els fils invisibles
d’afecció i dependència 
que em lliguen a tu.

En tant que arriba,
la susdita subversió definitiva,
m’acontentaré en espigolar
les engrunes d’ombra,
succedanis de tu,
que per mi deixes caure.
No en va
sempre has estat un bon cristià.