En un camp espaiós, molt alegre i gojosa, 
pastura sens temor una llebreta hermosa;

volgué sa mala sort que una àguila passàs 
i en son vol elevat dins l’herba l’afinàs:

la delicada carn mogué sa golosina 
i omplir-se’n es gavatx a l’instant determina.

L’envest, la pren, l’estreny i, amb un cor fet per mal, 
per complir son desig la duu dalt un penyal.

La rapinya cruel veu un escarabat, 
i a l’àguila li diu, mogut de pietat:

“Senyora, si és dels reis tan pròpia la clemència, 
d’aquest simple animal perdoneu la innocència.

Creis que fareu, usant amb ell de compassió, 
de vostra majestat la més digna acció;

puix mal no vos ha fet, concediu-li la vida 
i, sens nota de cruel, sereu sempre aplaudida”.

L’àguila el se mirà amb uns ulls plens de fúria, 
i prenint, com se sol, el avís per injúria,

li diu: “Insecte vil, escòria dels vivents, 
amb què temeritat insultar-me pretens?

Com, brut, t’atreveis a parlar davant de mi? 
Calla! Fuig, insolent, vés-te’n, lleva’t d’aquí!

Que si embrutar no fos cosa afrontosa, 
a mes ungles reials, amb ta sang asquerosa,

al punt despedaçat, amb una infame mort, 
de la que protegeis seguiries la sort”.

I quan l’escarabat treballa fer-se enfora, 
a la llebre amb furor mata, trinxa, devora.

Ell,, cobert de rubor, d’ira amb el cor ple, 
s’amaga, no diu res i resol venjar-se.

L’àguila en un penyal poc distant fa son niu, 
l’escarabat lo veu i en si mateix se’n riu.

I, quan deixant los ous, surt ella a pasturar, 
volant ell en el niu per son intent lograr,

amb ses cames emprèn el més gustós treball 
i a tots, de un en un, los tira cap avall.

I encara que ella el niu omplí altra vegada, 
com la venjança mai sap estar saciada,

a repetir son fet ell també s’entrecuita 
i, de los altres ous, li’n fa una altra truita.

L’àguila surt de si i, remuntant son vol, 
a Júpiter sonà sa queixa amb desconsol,

i jurant bé o mal que no ho fa per malícia, 
ses proves ofereix i demana justícia.

El pare de los déus luego se posa a riure 
i amb patxorra respon: “No res, no s’ha d’escriure;

sens embrutar paper ni engreixar escrivans, 
amb noblesa et vull dar el remei per mes mans,

i el jutget qui vol lluir com un llamp fent renou, 
los processos farà per manco d’un grell d’ou;

i puix tu tens l’honor de ser-me dedicada, 
dins ma falda faràs ara ta nierada.

Jo guardaré los ous, jo los empollaré 
i amb los bells aguilons luego et regalaré”.

Contenta, ella ho admet; l’escarabat ho sap, 
i un nou despic al punt té forjat dins son cap.

Amb los seus instruments fabrica una bolleta, 
feta a la perfecció, però no del tot neta,

d’aquell material en què sol treballar, 
que tothom lo vol fer i ningú anomenar.

Pren fort la bolla, estreny, vola al niu sagrat, 
l’amolla sobre els ous, fuig i riu com un fat.

Júpiter, prim de nas i més prim d’escaldums, 
no estant fet a ensumar tal casta de perfums,

fent gestos gira es cap, es braços enretira 
i, el vestit sacudint, bolla, ous, niu, tot ho tira.

L’àguila, quan ho veu, confusa, empegueïda, 
el mal que havia fet coneix arrepentida,

i pensant si a l’ofès demanarà perdó, 
instruïda en l’escarment, mos dóna esta lliçó:

“No desprecis ningú per desditxat que sia, 
perquè uns fruits molt amargs porta l’altaneria;

algun dia el més flac pot ser-te necessari, 
i el qui no és bo per res, manco és bo per contrari;

del més pobre injuriat és temible el despic, 
fins un escarabat és mal per inimic.

Si tractes bé a tothom, de tothom trauràs bé; 
si no ho fas perquè deus, fé-ho perquè així et convé”.