Hi ha qui veu una pedra,

una muntanya o un núvol.

Jo, en canvi, veig una ànima

que pren la forma

d’allò que estima,

com l’airet de Mercuri

o la vibració que va

de viure en viure,

obrint camí

en el cel més voluble.

L’escarabat

no imagina la muntanya,

ni en pot percebre

la totalitat.

El dit considera

que és un dit,

però pertany al cos.

I allò que en un ésser humà

triga un segon,

s’allarga milions d’anys

en una pedra.

Hi ha també l’aranya

que teixeix l’univers,

però el mosquit pres

en la teranyina

és part del seu respir.

Així la llodriguera i el conill

encaixen l’un amb l’altre.

I el sauló i el granit

són terra idèntica.

On rauen les fronteres, 

així doncs?

Endintre? Enllà?

No sé on comencen

els meus braços,

ni tampoc on acaben.

El meu cap

és molt lluny d’aquí.