Quan el cos de març venç l’hivern
i boig d’herba envaeix la terra,
jo tremolo de somni
i de formiga a planeta reprenc el silenci.
Ningú en el jardí,
el fred deixa intacta l’heura,
els darrers infants obeeixen
el reclam de la nit.
Callen els gorrions,
el Sol cavalca en altres mons,
però la breu eternitat
d’aquest diluvi de calma
omple d’aigua l’espai.
Llavors aquest gemec, tallant i lívid,
és l’aliança ferm de l’alba i el gall.