El que em queda de tu sóc només jo.

Aigües somes i serps ben verinoses

solcant-te la pell plena de llimacs.

Ja per sempre seré el que has fet de mi:

un pou al pit de sang espessa i bruta.

Tot un camí d'espines i ortigall.

Serem la rel ferida enllà del rou.

Un paisatge de creus de sal i fems

que ens creix a l'espinada per sembrar

tots els batecs perduts sota les roques. 

Sóc qui es llepa la teva cicatriu.

Un vent del sud que sec t'olora el sexe.

Aquell que es beu les baves dels teus pits.

Un cos d'argila fosc que es beu la mar.