Nosaltres al primer habitacle del món,

com la vagina, calents i humits

Els nostres llavis llisquen els colls

Una espelma encesa al costat del teu llit

L’olor de la suor, el so de l’hàlit

L’única llengua, la dels cossos

El primer humà de la història

xisclava dins tu

Nosaltres al segon habitacle del món

ens dediquem a debatre les guerres

amb unes oracions fetes de sang,

alçant els punys, fent pluja de pedres

Estàs assegut, com una arma freda,

en un racó més trist que jo

Una paraula al teu coll espera ser pronunciada

és un nus més atapeït que jo

Al tercer habitacle del món,

una maleta és al costat d’un porticó

Nosaltres ja no existim, passi el que passi

serà una anècdota sense emoció

Jo, com el ventilador de la presó,

pensant en tu, donant voltes

Tu, com un bitllet sense retorn…,

amb un seient al costat de la finestra

"Nosaltres" és una imaginació que roman

en un racó de l'últim habitacle

"Nosaltres" és una mitja cigarreta després del sexe,

una paraula inconcebible

"Tu" i "jo", la conseqüència del món

Tan sols, quatre habitacles buits

"Tu" i "jo", dos records borrosos

El món, quatre habitacles buits