Agafa el reflex, sense pensar-hi, un bot infinit eleva el llit de l’onada, l’estretor de la lluna i la suma del calendari, endinsa’t en una turquesa mexicana, capbussa-t’hi i mira, mira cap a totes bandes, nua ossades, una figuera que no pots abraçar sencera. Veus pinassa i fruita a la boca dels més agosarats, parpelleja, no perdis ningú de vista en la ventada que abrusa els cossos, no deixis d’insistir, lleva’t els calçons.

Vius sense ofici aparent, vas tot dret cap a la mar, l’aventura de l’ull fa que tot passi, escura la infusió de gerani.

Llepa el pòmul banyat, amida’n la tebiesa i anuncia que alguna cosa s’acosta, una figuera més, una sípia morta, un cavall de mar delirant. No és un model per seguir, només serveix un moment, però aprofita i beu xampany transparent fins a aconseguir la transfiguració, l’obsessió de la paraula trouvadour.

Continua colcant el seu llom, la mar s’esquitlla entre les pedres i la pell es reconeix al sol, en aquesta distància no saps què trobaràs, no et descuidis l’ham, suca el triomf del desig, fora llangueix l’orenga, l’esquelet d’un nàufrag, l’oli damunt el pa i poc més. Tot s’altera i creix el pes de l’entusiasme.