M’agraden les paralues exactes, les que colpeixen

el centre mateix de les coses, i quan les trobo

és com si les coses sortissin de dins.

Aquestes paraules són dures com els objectes

que designen: pedra, soca, ferro, o vidre

de miralls trencats amb la calor de la tarda.

Provo d’incendiar-les quan escric, com si el foc

sortís de dins de la frase i s’estengués

pel camp de la pàgina, en devastació de síl·labes.

Llavors llenço més paraules sobre les paraules:

aigua, pols, terra, l’aire sec de l’estiu, per tal que la veu

no quedi cremada en aquest paisatge negre.

Recullo les restes: els adjectius, els adverbis,

articles, preposicions, perquè només les paraules que indiquen

les coses restin en el lloc que ja tenien.

Tant és que les frases perdin el sentit. El

que resta són els noms de les coses, perquè les coses

surtin de dins i les puguem veure als seus llocs.