Era el dia enlloc just en tornar de l’enterrament del pare,

un dia entre continents, jo anava perdut pels carrers

de Hyde Park escoltant retalls de veus americanes,

no pertanyia enlloc, era lliure,

però si allò era la llibertat, pensava jo, hauria preferit

ser captiu d’un bon rei o d’un emperador bondadós;

les fulles fluïen seguint el corrent de la tardor roja,

el vent badallava ben obert com un gos caçador,

la caixera de la botiga d’aliments, enlloc

(li intrigà el meu accent), em preguntà d’on era,

però me n’havia oblidat, tenia ganes de parlar-li

de la mort del pare, però vaig pensar: ja sóc

una mica massa gran per ser orfe; vivia

a Hyde Park, enlloc, on fun comes to die,

com deien, no sense enveja, els estudiants d’altres universitats,

era un dilluns sense caràcter, acovardit,

sense forma, un dia sense inspiració, enlloc, ni la pena

adoptava un aspecte extrem, penso

que inclús Chopin un dia com avui es limitaria

a donar lliçons a estudiants riques i aristocràtiques,

en el millor dels casos; de sobte vaig recordar

què havia escrit de si mateix el doctor Gottfried Benn,

dermatòleg de Berlín, en un dels meus poemes preferits:

“Quan Delacroix anuncià les seves teories

ell es quedà del tot intranquil perquè no podia

justificar els nocturns”,

aquells versos, irònics i tendres a la vegada,

sempre m’omplien de felicitat,

potser tan plena com la música de Chopin.

Sols sabia una cosa: tampoc cal que justifiquem

la nit, ni el dolor, enlloc.