Sobre mi s’ha escrit: “dorm al llit amb la morta”.

Però jo m’estava al balcó glaçat i feia que la nina mamés

vodka

i amb el mocador mullat amb vinagre li refrescava el front

cremant per la febre

i amb una mà l’aixecava per posar-li la gibrelleta sota el

culet.

I tantes altres coses.

Però principalment suava sota la mirada malalta que se

m’enganxava a la cara,

esblanqueïda, com un full de plàstic.

I delirava i delirava llargament, i jo mirava per entre les

tiges dels geranis el carrer

buit.

Fins que la neu se li feia espessa a la cara, com una màscara

blanca,

amb dos foradets davant dels narius, pels quals

la seva respiració murmurava irritant, com l’aixeta del bany

dels veïns.

De dormir, no dormia.

En el son m’esperava aquell somni estúpid:

jo, amb la nina a coll, balancejant-me pel marge de l’abisme.

La meva paciència té límits. Vaig baixar a la taverna i vaig

escoltar d’amagat.

A la taula del costat dos obrers deien: que havia canviat el

sistema social,

que havia vingut la revolució com un oblit violent

i violentament vaig recordar-me de la nina.

I després de córrer per carrers, després d’esbufegar per les

escales

i d’esborrar la calç amb els llavis,

vaig trobar al costat de la nina un altre home:

amb una mà l’aixecava i li posava la gibrelleta sota el culet i

amb el mocador mullat amb vinagre li refrescava el front

cremant per la febre.

I tantes altres coses.

No recordo res més.

De sobte, vaig començar a somiar amb la sensació que algú

m’escopia.

I en el somni, jo, amb la nina a coll, balancejant-me pel

marge de l’abisme.

(Senyor, com m’escopia la nina!)