transparent com un paper de bíblia on no hi ha res escrit

la teva tristesa és una pell freda i picant

l’acarono amb el raspall de dents

o amb les ungles tallades arran de carn

i si alguna vegada atenyo els teus ulls des de lluny

ho faig només per no deixar que un suïcida gaudeixi de l’ascensió

la teva absència sobre la meva és un amor premut colpejat

els insectes també fan el mateix ala sobre ala

i els ocells fan el mateix damunt les teulades

tu ets una llança de la tristesa que fins i tot talla la meva camisa d’acer

panteixo quan et miro de lluny

em cal una màscara d’oxigen o si més no una gasa amb èter

per viure per no viure més

com si no fos el mateix

res no és més dolorós que els teus ulls perduts en una contrada de ningú

aleshores no sé què més fer

ni com no quedar-me a la mercè de qualsevol

(el que jo he escrit ara qualsevol podria escriure-ho de qualsevol)

cos a cos

ànima amb ànima

hi ha res aquí que ja no funciona humanament.