Mòrbid, clou les parpelles l'Eternal; 
ve per senders, marxà per avingudes; 
d'ombra entrecreua les mans nerviüdes 
i escopint cendra arbora el temporal.

La boira avança muntanyes d'esmalt 
damunt muntanyes terrals, cabelludes, 
d'ombra aturada, com bruixes panxudes,  
nues, d'esquena en el jaç terrenal.

Pels camps sembrats de murs, mortes paraules 
somien, foses en diàleg, faules 
que enceguin himnes d'ala a les buidors.

Fineix un tro tangent a l'estelada, 
un núvol baix envolta l'esplanada 
amb reuma d'astres apilant tambors.