Les anques amb empremtes d'ocellot, 
Calo foc a la bèstia i tinc cura 
Que la moneda es torni pedra al sot 
On callarà la barba qui pastura,

A terra peus i mans. Tampoc no es pot 
Esgarrapar aquí, en finestra dura, 
Amb ploma d'oca d'escriptor remot, 
La pedra que més cal en nit obscura.

Jo faig sortir una serp que es menja el pa; 
Figures de gegants que la nit porta 
Jo esguardo convertit en roquissar;

I la tempesta que la nit fa torta, 
Al fons de catabaumes busco en va, 
Marcades les orelles a la porta.