Paranys amaga horribles amb plecs del seu vestit. 
            Verdaguer

Massa us heu desbordat de la vida dels homes; 
la humanitat us va perdent de vista. 
Que admirable comptàveu les estrelles! 
Però us correspon una bellesa antiga 
i seieu prop nostre ple de serradures. 
Jacint Verdaguer, poeta formidable! 
Si una fe no hagués aconseguit d'imposar límits, 
si haguéssiu dit: La terra serà nostra, 
m'atansaria als arbres tocant els vostres poemes. 
Ara, del vostre esforç, se n'ha perdut columna; 
l'obra vostra no viu en l'interès del poble 
ni teniu el lloc d'honor que us correspon, 
per dret propi, damunt la terra.

Preníeu actitud contra la vida.  
Els homes no us inunden. 
Sagnen les lianes i els arbres. 
Marquen els bous escombres engrutades. 
Pel brossegar s'estufen els vestits. 
Vós no teníeu per car el mot lícit de protesta: 
vós somiàveu la humanitat de la droga sedant 
capellanesca. 
De nova carn i sang els camps s'esquitxen; 
una mar us ve al damunt. 
Deixeu aquí les branques. 
Davant l'engany del vell món no esdeveníeu home de carn i ossos; 
i per contra, enfondint les entranyes de la terra éreu tan ple 
d'humanitat...  
Roig veig el tou de verdor que els cims corona. 
Endormiscats ramats fan sonar esquelles: 
la vall se m'ofereix en espectacle.

Oh Jacint Verdaguer, peix de la nostra sang, 
no arriba amb febles crits aquest llenguatge vostre! 
Dringuen pels cims esquelles solitàries 
i hi ha pous cegats aparentment per mala herba 
que enlletgeixen la terra.

No, no us puc donar la mà!

                                                  Escrit l'any 1950