Jo parlo amb la saliva de la terra. 
No temo el pes del firmament, i això 
que la serpent del lloc em fa la guerra 
i em priva d'esmentar-la amb veu de tro.

El sol em ve a la llengua, ric, però 
l'estat m'allarga un ase que m'esguerra 
el vers. M'enterra a l'aigua, però jo 
salto a la barca per la banda esquerra,

que al ple d'aquesta terra haig de quedar-me 
sota un xàfec de verd torrencial. 
Passo les ungles per damunt l'asfalt.

L'estrella que s'esberla no m'alarma. 
La ploma de poeta és la meva arma 
i brando aquest sonet com un punyal.