I 
Ella gira els ulls cap al pare, 
que descansa després d'una dosi, 
a mig camí entre ell i Déu, 
intersecció del sofriment. 
Pesen més els claus que el sol. 
quan mira la sang que regalima 
per sobre de la suor. 
Prega perquè tot acabi, 
paradoxa i punyal, 
vol passat perquè el present és injust, cou. 
Mira la morfina, precisa, que treu insults, 
sentiments, incoherència i ràbia. 
De què serviria una malaltia que no fa mal? 
Sent converses que esgoten els límits, 
herois que són clowns, i espera trucades 
amb el gest indiferent i els ulls sense plor.

II 
Ella li toca els dits llargs, 
estesos sobre llençols blancs, 
marques i logotips d'hospital públic. 
Surt al passadís i veu parelles de policia, 
custodis de captius moribunds 
emmanillats als ferros del llit.

III 
El carrer Villarroel és ple de taxis, 
xofers que fumen i la miren esperant viatge. 
Intenta ser pràctica i forta com una consigna paternalista, 
però sap que si no es concentra ensopegarà 
abans de la cantonada de la vida, del tedi, 
de la mort fumada com pedres de haix.

Quin és l'aparell per mesurar la profunditat de les ferides?