Tàpies de clausura assetgen
el canyet. Murades verdes,
de ventre esbaldregat,
vessen vísceres de pedra.
Camp d’extermini d’animals,
acorats fins que el bram
de sang s’estronca i la vida
surt dissolta en el baf que es fa airecel.
Les bísties descarnades, costellams
de bot avarats en els solcs erms
d’una tenassa de fenàs i calcides,
fonollars que anissen la tarda.
Cranis desclavats de les anses
del coll. A les conques orbes
nien els escarabats, els dragons
s’assolellen sobre les vèrtebres
i les rates raten tendons i vèrtoles.
L’olor de mort entebeeix la claror
i el dia llangorós es reclina
sobre una llum esmorteïda.
Enmig del cementeri, el fosser,
davantal de pell tacat de gleva
i capell de feltre d’ala nial,
remena un calderó culat de sutja
negra com un infern colgat.
Viu de les víctimes. Dels ossos
en fa botons i pintes. Del greix
sabons. Dels cuiros, selles i regnes.