Veig, ésser de supèrbia, el do de la natura
que dòcil m'esclavitza i em fa fidel servent
de cada rodonesa i del ferm desig creixent
del blanc d'entre les cuixes, eterna criatura!

L'esfera de cada anca malmet l'enteniment,
la marca del llombrígol d'un ventre que s'alçura
m'insufla set de vida, delit de sepultura,
d'esquena que és la cara, la creu, un pit turgent.

El cor que s'accelera recorda quan somia
el sexe que ara es mostra diana del cos nu.
Del pèl humit capguaita un llavi que es destria

germà de bessonada de pler mundà i comú.
Els ulls impenetrables són l'ànsia que m'envia
silent a la batalla a cos, a pell, a tu.