2

Hi ha els colors, el blau, cel, per exemple, i vermell, 
i les irisacions del nàcar, i el verd de les fulles, 
i l'escata dels peixos indefinible, i més indefinible 
quan els peixos són servits a taula, 
i els matisos de la pell d'una anca humana 
(jove, és clar), 
i els de l'interior del porc, tan suaus, 
i allò que en diuen l'arc de Sant Martí, 
i una cirera. 
Són els Colors de la rutina: els de la Kodak mesocràtica 
i 
de la bestiesa. 
L'avantatge dels pintors -dels "bons" pintors- és 
que, desvergonyidament, es treuen de la mànega nous colors. 
Són uns colors que contradiuen els colors, 
el color d'un vol d'un albatros que ningú no ha vist mai, 
el color de la mort o el de l'orgasme, 
el d'una fel displicent, el del fum irritat, 
la transparència de la mà damunt la cuixa, 
la ingenuïtat d'una font o d'una sessió d'espiritisme. 
El color, 
alhora convencional i enigmàtic, 
pot se inventat cada dia.