A Josep Palau i Fabre 

La gràcia amenaçant, 
el mur clos, sense estels, enderrocant-se, 
la rialla, la ira, la grandesa 
ignorarem per les coses més pures: 
per la senzilla branca, 
per un infant que plori 
sota un cel ventejat d'averanys. 

Furtivament la mort ens sotja. 
La galta contra la galta, 
el llavi contra sang, 
la destrucció més íntima com el fos que retorna 
tot s'abandona a la terra, 
a l'entranya fecunda, 
a la terra que occeix amb un somriure 
quan hom dreÁa la vida com un temple 
amb esguards amorosos 
perquè sent una joia immarcescible. 

Delicada, extenuada primavera, 
defugiré l'enganyadora veu que em crida, 
amb amarga memòria, 
per intentar la llibertat que ignoro, 
la sola llibertat que ara desitjo.