T'he vist, t'he sentit. Volies just fets, 
just volies proves. Per afegitó, les demanaves. 
Per dir-ho, xisclaves i tot. Bramulaves. Ni la veu  
et servia, la Paraula tampoc. De què, proves?

El fet era i no era. Era  
que jo havia desertat. Jo, que era 
just el Daniel, 
a qui li agrada la mar amb les dones i els pins, 
de resultes d'un esparadrap, que es diu la llei, 
era un desertor: proves, fets, la llei, 
l'exèrcit, la pàtria, la nació, honor, 
llei marcial, país real, país oficial, 
poble militarment vençut, administració victoriosa, 
només parlaves aquest llenguatge del llibre dels morts.

I era perquè et senties mort-nat, 
deshabitat, fat tot tu, sense ni espècie, 
i la solució just teva era per sempre 
dedicar-te a l'heroisme. Bramulaves: 
"Sóc home, però mai no he vist Nadal... 
Al bell mig d'una groga temporada, 
vaig sortir del costum de sobreviure 
en  l'hàbit que, del dia, en fa diada",

dementre el cel s'enfila per la deserció, 
mirant les primes mans de les falgueres, 
que, a milenars, desficioses, mudes, 
són una gernació de Dionisos, d'Hermes, 
ardents i amb verdet, com el xiulo d'un liquen,

mentre el temps era una sensibilitat, 
en la qual ser humà és fàcil, 
en la qual ser un home és difícil.