Només escric poesia en moments en què em sento de debò vulnerable. Per això, segurament, de sempre he equiparat la poesia amb el dietari íntim. Escrius i et consoles, destil·les el teu dolor o confusió, i si tens sort també et comprens. El que vaig pensar que era el dietari d’un drama familiar ha resultat ser un llibre de poemes, el primer i únic llibre meu de poesia publicat fins ara (i traduït, per sorpresa meva). D’aquí que diria que no sé com s’escriu un poema, però un cop escrit el reconec com a tal, sobretot pels efectes que té sobre mi (però també en els altres). Si sabés què és exactament la poesia, probablement deixaria d’escriure.