Des de petita em veig a mi mateixa escrivint poemes. Sense parar, mirant de donar paraules als elements de la natura sotmesos a la meva mirada: l’aigua, el vent, la terra, els arbres, sobretot els núvols. Redactava petites quartetes en francès, imitant les que apreníem de memòria a l’escola del poble. Érem fills de pagesos, bascòfons, però també fascinats per l’altra llengua, el francès, imposat i après sense cap consideració. De mica en mica vam esdevenir monolingües, oblidant la llengua materna a canvi de la promoció social, segons el discurs de l’època.

Vaig haver d’aprendre l’èuscar, doncs, a partir dels dotze anys amb l’ajut de llibres de gramàtica, de diccionaris i del setmanari Herria, un periòdic escrit totalment en basc. Va ser aleshores quan vaig canviar la llengua d’escriptura: l’èuscar va esdevenir el meu idioma poètic, el meu recurs, la pasarel·la vers l’altre i vers el món. Des de llavors he escrit d’una manera gairebé desbocada, cada dia i compulsivament, publicant textos adolescents en diaris seriosos, revistes polítiques, fanzines d’institut, fins a la publicació del meu primer recull al 1984. Ja no em vaig aturar, a partir d’aleshores, fins i tot quan de vegades tinc dubtes sobre la meva pròpia producció literària: mai no s’està segur de re