JAD HATEM
(1952-)

El poema que m’ha vingut aquest matí del 12 de gener del 2019 pot tenir la consistència d’un haiku i fins i tot respectar l’obligació que té el gènere d’evocar la natura i un sentiment passatger. “Inexhaurible és l’englantina que no parla amb la seva veu”. Resulta que no l’he pas compost amb aquest esperit, cosa que es veu immediatament: l’ordre que regeix la natura no s’ha pas respectat perquè no admetria una englantina inexhaurible, deixant de banda que la de la natura no parla pas, ni amb veu pròpia ni sense. D’entrada hem de pensar en una metaforització, però de què? Per natura, un símbol és susceptible de diverses significacions. M’acontento d’enunciar-ne una seguint els principis de la poetologia primera (tema del meu llibre intitulat Phénoménologie de la création poétique), segons els quals tot poema explica la seva gènesi o, per dir-ho altrament, porta, més enllà del sentit concebut per l’autor, la teoria de l’acte poètic que l’ha fet néixer. En aquestes condicions, l’englantina, la rosa de bardissa, simbolitza el poeta que és més profitós quan en els seus poemes deixa que en ell parli l’Altre, la musa, el dèmon, l’etern femení, Déu, no importa quina sigui l’apel·lació. Si parlés amb la seva veu, esgotaria de seguida la seva inspiració, restant ell amb si mateix, sense l’inoït que aporta el diàleg amb l’esperit que el depassa, l’exalta i el fecunda. La qüestió és saber si l’englantina parla també amb la seva veu. Certament ho fa, perquè és la concurrència de dues veus el que fa el poema. La subjectivitat (conscient o sobreconscient) no es podria eliminar. I de fet, la seva exclusió és relativa, atès que és la inexhaurabilitat, el potencial d’infinitud, el que requereix que l’englantina parli amb la veu de l’Altre.