Poeta, crític, traductor i llatinista natural de Santa Maria del Camí. 

L'obra poètica de Miquel Dolç comença amb El somni encetat (1943), i Ofrena de sonets (1946). Les obres Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958), Flama (1962) i Imago mundi (1972) configuren el gran gruix del corpus poètic de l'autor. L'ombra que s'allarga (1984), és un recull de poemes sobre Santa Maria del Camí. El seu recorregut poètic es tanca amb Sàtires i epigrames (1994).

Com a crític literari escriu obres com El color en la poesia de Costa i Llobera (1953), Virgili i nosaltres (1958), Retorno a la Roma clásica (1972), Intent d'avaluació (1983) o Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1994).

Té una gran importància la tasca com a traductor al català dels clàssics llatins que desenvolupa, en gran part, a la Fundació Bernat Metge. Així, tradueix l'obra de Virigili, els Annals de Tàcit, les Sàtires de Persi, els Epigrames de Marcial i els Amors d'Ovidi. Per la traducció de De la natura, de Lucreci, obté, l'any 1987, el Premi de traducció del Ministerio de Cultura i per les Confessions, d'Agustí d'Hipona, el Premi Crítica Serra d'Or de traducció en prosa del 1990. 

El 1983 li concedeixen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Contingut elaborat en col·laboració amb l'AELC (Miquel Dolç) per Toni Terrades.