En la penombra d'artificis, 
flaire de cloroform i d'alcohol. 
Es desinfecta el cor de tots els vicis 
i s'obre l'ànima en un vol. 
Per beneir defalliments i queixes 
penetrarà suara entre les reixes 
una ambosta de sol.

Lentitud en el viure que s'estanca. 
Hom sent la queixa del pulmó migrat. 
Entre els llits passa la germana blanca 
com una ala de llum i castedat, 
posant l'esguard on la dolcesa manca  
i en tota nafra un poc d'eternitat. 
De les rels del silenci i la follia 
reneixen vida i seny, poquet a poc. 
Fins el ferit, que ara ha arribat del foc, 
gemega dolçament, com brollaria 
d'un dolor resignat la lletania: 
com un ressò perdut per dins la nit, 
on la por vaga a les palpentes. 
Però si us acostéssiu al seu pit, 
sentiríeu de blasmes un mugit 
i un perloteig de llàgrimes cruentes.

Pacient joventut, 
abocada al secret de la fossana. 
Esquinçament de membres, convulsió inhumana, 
carns torturades pel metall vençut... 
Aquest voldria estrangular les penes 
i el maternal enyor; 
aquell, foragitar l'acre furor 
que omple el seu crani d'urpes i cadenes. 
Diríeu que, lliurats al desenuig 
de l'heroisme, ignorin l'amargura: 
i saben que, darrera cada puig, 
un tedi immens amaga la planura. 
Ombra contrita de conhorts, 
ai, las!, debades llur deliri espera. 
L'ona funesta dels records 
s'estavella en llur front i torna enrera.

Transfusió de plom en l'aire amarg. 
Per la finestra l'hivern nu pidola 
en l'esfullada soledat del parc. 
En el ferro forjat del sobrearc 
un ocellet tremola... 
Pels caminois, a on  
s'acaramulla la fullaca humida, 
al teu braç, infermera blanc-vestida, 
reveuré l'alegria d'aquest món. 
Mira l'estany on el paó la clara 
cua desplega de cent ulls brillants, 
on els invàlids, somrients encara,  
guaiten els peixos, com infants. 
Per l'encís de la teva jovenesa, 
feta de cant i passió malmesa, 
jo em cobriria amb un escut de sentiment. 
S'esvanirà aviat de la memòria 
tot deix de sofriment, 
per adorar com un altar clement 
aquella taula operatòria...

Oh pur contacte dels teus braços nus, 
boirim difús, 
damunt la meva boca, de sofriment crispada! 
Com si el fred bisturí no hagués sentit 
ni les dents de la serra aviciada 
que rosegava l'os eixarreït, 
jo et somreia a la lúcida mirada. 
I queia al plat, sense ànima, el meu dit!