A un lloc d'estiueig com Cala Llonga,
el sol, a la part del matí,
amb claror de tallant esborra la presència,
la personalitat que la gent té.

A aquest anonimat, a la destenyidura
del caràcter, hi aida el fet que les persones
vagin nues, el banyador com a únic senyal
de preferència pels colors d'aquell any.

Jo rumiava aquest alfals mental,
assegut entre les mosques, dessota l'emparrat
que hi ha a la terrasseta de Fonda Mundial.
Badocava davant la jovenea bruna:
les fesomies quasi destenyides
per la colradura, on els únics punts blancs
eren la blancor dels ulls i la grisor dels llavis.

Vaig veure que cap d'ells no anava sol,
quan, després d'una estona d'estar a l'ombra 
de la parra, a l'única taula de marbre
que era arran de la barana de marès,
passà tot sol cap a vorera de mar
un bergantell que duia per banyador
uns calçotets clarins fets de xarxa de barca,
rere els quals l'animal a lloure era vistable.

Al cap d'una estoneta, el vaig veure passar,
però ja es deia Gabriel costa amunt.
Un dels patrons, que feien l'escambrí entre les mosques
de l'emparrat, li va dir: "Gabriel
fa més comú l'ocell que no pas la gabieta."
"Me caso en l'ou, sen Sòcrates, vaig dir
a ma mare que em fes un banyador 
de fantasia de xarxa. Jo me creia
que tots vindrien com a mosques, i
no he fet terra ni per una pipa.
Els he fet por, i tothom ha fugit."

En sentir el Gabriel a la terrassa,
la mestressa de la casa va sortir
gruixada com una piràmide voltada de papallones.
Li donà amb la mà plana un copet a la xarxa
i a l'alatxa viva entre cordellines i algues.
Després li donà un groc pol de llimona,
i, amb el mànec del pol a una mà,
el Gabriel xuclava el gel com un
noi gairebé oblidat de les pells i cascalls
de la seva alta, muda pedra preciosa.

Es va adonar que jo el mirava. Em féu:
"No sóc professional; és per afició..."
I jo: "Tothom té dret a insistir."
"Insistir, jo no gaire. Tot just he fet quinze anys."
"No importa l'edat que les persones tenen;
importa la manera com hi han arribat."

Grellà un silenci anònim entre el caire
de la taula de marbre, amb la meva ombra,
que hi seia arran més deserta que un criminal,
i la xarxa color de vi del Gabriel,
que mirava enlloc, manuet animal
de l'home d'ulls de saliva d'estrella,
que s'ha reconegut perquè ha callat, en saber
que, si l'home crida,
és perquè no pot afegir el que ha trencat...