-La societat és la llàgrima en els ulls.
La societat raja de la vista humanada.
Jo eixugaré la societat que vessen els teus ulls.

-Viure al carrer. Estar amb la gent. Això
ha per nom "ser un trinxa". Prou sé jo
que, si no és un trinxa, no és l'home,
el que fa i calla, el que just és fill
de cada broix acte que fa, un cate
darrere l'altre, amb les múltiples mans
del seu cos sense pares, que restaren
ran de les anemones i les feres,
on
l'oblit és una nafra que s'ha posat d'esquena...

                                            Tenir
la tirada de cap al carrer estret
i amb la claror a pobre raig, perquè
la gent hi és més espessa i et mira molt de prop,
quan de caire o de pla amb tu topen.
Era maig amb l'horabaixa que s'allarga
amb el cel estirat i el sol ja amb la picor.

En les topades no érem dos. Dos no han existit mai.
Dos no existiran mai. Just érem un i un:
un i un que se miren són el paisatge
amb un cavall al fons. La feredat
amb una buguenvíl·lea rosa
de l'un i un que no es veuen.

A mi em miren com qui mira fruita
de temporada, la que es pot collir
quan li ha arribat el temps de ser collida
per tot aquell que hi passa per davant
i ja en veu un Color, que és l'Esperat...

Tothom espera el jove, n'espera la seva
situació de fruita, que penja
dins el camí o carrer, des d'una part
de l'Arbre, que és darrere la paret...

El jove mai no espera, és aquí,
treu pèl, batega, es fa mirar, engruixa
té planta
i és el
deliri d'una màquina fadrina.

De les alzines, de les romegueres,
que feien móres negres i en tenien,
jo en deduïa el llit de dues places,
que em volia mancar, tant com em sobra
el meu cos d'una i salvatge plaça.

Ara que ja hi veig clar és quan jo puc sentir
que tots els elements, un per un, són
porcades, pellerenques, ossos, llim,
cerres, betzum, tendrums, alens o nius.
Ara que ja hi veig clar sóc el que sent
que la salvació està en la forma.